Edicions de 1984 (2011)
La figura del doctor Joan Solé i Pla (1874-1950) ha romàs oculta als ulls dels historiadors i, de retruc, del públic en general, a causa del seu idealisme: durant l'etapa noucentista, perquè, fidel a la Unió Catalanista, va mantenir un apoliticisme rigorós; durant l'etapa republicana, perque, malgrat ser diputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Parlament, no va aspirar a càrrecs ni de partit ni de Govern. Tanmateix, avui, seixanta anys després de la seva mort, retrobant el fil de la seva trajectòria i del seu vast llegat documental, el seu testimoni el converteix en un personatge valuós per comprendre els orígens i |'evolució del nacionalisme català, sobretot de la seva vessant més intransigent.
Amic inseparable de Pere Aldavert i Àngel Guimerà, Solé i Pla que, per edat, pertanyia a la generació dels catalanistes que entrarien en el joc electoral, va esdevenir una figura inclassificable i original en el món barceloní de principis de segle xx: un romàntic amb tints modernistes enmig de l`eclosió del noucentisme. Un metge que, apassionat de la botànica, combinava la medicina tradicional amb l'homeopatia. Durant la Primera Guerra Mundial, va contribuir a crear el mite dels 12.000 voluntaris catalans allistats a la Legió estrangera francesa.
Escollit diputat, Solé i Pla va romandre fidel a Macià i, a partir ďaleshores, va viure les tensions en el si ďERC. D'aquest període, el seu és un dels testimonis escrits més durs contra Lluís Companys. Ara bé, Solé i Pla també va ser crític amb Josep Tarradellas i amb aquells qui, al seu parer, ocupaven càrrecs al Govern de la Generalitat sense tenir la formació adequada. Durant la Guerra Civil, va destacar en la defensa del patrimoni cultural, en el salvament del monestir de Montserrat i en l'alliberament a Montblanc del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. Però també és valuosa la seva narració ďepisodis obscurs com els viatges a França per comprar armes per a Estat Català.
Queixós de la gestió del president del Parlament, Josep Irla, en el moment de l'evacuació de Barcelona al gener de 1939, Solé i Pla es va exiliar a Colòmbia. Allí va viure el darrer decenni de la seva vida enyorat de Catalunya, enmig ďun carteig incessant amb els dirigents i intellectuals de les comunitats catalanes d'Amèrica, i, sobretot, amb Carles Pi i Sunyer. Aquesta biografia recorre la trajectòria ďaquest polític, però va més enllà. Obre noves perspectives en els orígens i l'evolució del nacionalisme radical català, sovint massa simplificat per manca ďestudis biogràfics que el text següent vol contribuir a eixamplar.
El Punt-Avui, Xavier Serrahima, 5 de gener de 2012
«Barcelona-Madrid, dos crisis», La Vanguardia, 6 de desembre de 2024
«Camí obert a València», La Vanguardia, 22 de novembre de 2024
«El germen de Convergència», La Vanguardia, 17 de novembre de 2024
«ERC, el partit que devora els seus líders», Política&Prosa, novembre de 2024
«Enfangadors i enfangats», La Vanguardia, 8 de novembre de 2024
«Macià va comprar els fusells de Prats de Molló a antiqüaris», La Vanguardia, 1 de novembre de 2024
«La substitució dels líders», La Vanguardia, 25 d'octubre de 2024
«Pau Casals, tres vegades a prop del Nobel de la Pau», La Vanguardia, 20 d'octubre de 2024
«Els ponts trumpistes de Madison», La Vanguardia, 20 d'octubre de 2024
«Tot passa per Illa», La Vanguardia, 11 d'octubre de 2024
«Les oblidades dels fets d'octubre», La Vanguardia, 6 d'octubre de 2024
«El populisme català», La Vanguardia (Cultura/s), 28 de setembre de 2024
«Les Diades que Tarradellas va refusar», La Vanguardia, 11 de setembre de 2024
«El govern irlandès va espiar Carles Riba», La Vanguardia, 22 d'agost de 2024
«Atemptar al funeral d'Àngel Guimerà», La Vanguardia, 18 de juliol de 2024
«Lerroux va fugir amb barca de rems l'estiu de 1917», La Vanguardia, 28 de juny de 2024.
«Ricard Nixon va buscar el suport de Pau Casals per a ser president», La Vanguardia, 3 de juny de 2024
«Estat Català, 1922-1931: el partit-moviment independentista que va contribuir al naixement d'ERC», Eines, gener 2023, 45, p.101-109.